divendres, 25 de setembre de 2015

Pregó de Festa Major 2015

PREGÓ FESTA MAJOR 2015 - JOSEP COSTA

Bona nit!!!
Quan em van demanar si volia fer el pregó d’aquest any, m’ho vaig rumiar molt. Vaig pensar: no crec que sigui la persona més adient per fer un Pregó de Festa Major. D’entrada, no m’agraden gaire les festes, tinc fòbia a les multituds i si pujo als “caballitus” em marejo. A més, mai no he tingut cotxe, ni moto, ni carnet, ni m’agrada el sushi. I per acabar-ho d’adovar, resulta que sóc un d’aquells que encara valora una paraula que ha passat completament de moda: Intimitat. I, per tant, tampoc no tinc ni facebook, ni twitter, ni instagram, ni “guasap”. En definitiva, sóc “un bitxo raro”, cosa que, per altra banda, ja m’està bé.

Però, esclar, si et demanen que facis el pregó del teu poble, per mi El Prat sempre serà un poble, el meu poble, és tot un honor. Així, que vaig decidir acceptar el repte.

I sí, El Prat és el meu poble, malgrat haver nascut a Barcelona. Ma mare, l’Aurora -una gallega que, al 1930 i amb setze anys, havia arribat a Barcelona-, treballava de minyona quan va conèixer el Josep, el meu pare, un català orfe que era cuiner, i es van casar. Però va esclatar la Guerra. Por, fam, misèria, mort. Un cop acabada, un capellà va assenyalar el meu pare per “rojo” i el van tancar a la Model. Ma mare m’explicava que el que el va salvar de ser afusellat, va ser el fet que fos cuiner. Cada dia, de matinada, al mateix temps que el meu pare sortia de la Model amb un camió per anar al Born, sortia el camió amb els presoners que tocava afusellar aquell dia. Finalment, el 1950, el pare aconsegueix entrar a treballar a La Seda. I es converteix, per sempre més, en “el cuiner de La Seda”.

Vam venir a viure al Prat el 1958, jo tenia vuit anys. Aquí, vaig estudiar al Liceo Pratense del senyor Codina. Aquí, “vaig fer el primers pecats”. Aquí, amb quinze anys, vaig entrar a treballar a La Seda. Aquí, em vaig enamorar per primer cop. I per segon cop. I per tercer cop. Aquí, vaig conèixer la meva familia: els meus amics. Aquí, he pogut fer realitat el somni de la meva vida. Aquí, he pogut dedicar-me a allò que sempre m’ha agradat: el teatre. I per tot això he de donar les gràcies a aquest poble, el meu poble.

Crec que, precisament, el motiu pel que m’han demanat de fer el Pregó és perquè, aquest any, el Teatre Kaddish en fa 40. I jo he estat el cap visible durant tots aquests anys. Però si ha durat tant (i el que durarà), no ha estat per mi, ha estat pels centenars de nois i noies que han volgut fer teatre, pels milers d’espectadors que han vingut a veure teatre. Ha estat perquè hi ha hagut un Ajuntament que, al seu dia, va decidir ajudar-nos, ajudar el teatre. Perquè va creure que el que feiem mereixia la pena, que tenia un valor immaterial necessari.

Perquè el teatre -com l’art, la música, l’arquitectura, el paisatge, la literatura, el cinema- no és pa i formatge, però alimenta, ens fa créixer. Ens ajuda a rebutjar la bèstia que tots portem dins, ens ajuda a convertir-nos en persones, dones i homes amb humanitat. Humanitat: una paraula que ara també ha passat de moda.

Diuen que els peixos no tenen memòria, però els homes tampoc no en tenim gaire, perquè podem, deliberadament, oblidar. Ens costa recordar els milers de dones i homes que van haver de fugir de la nostra Guerra. Ens costa recordar els milers que van haver d’emigrar del seu poble per trobar feina, per no morir-se de gana, per guanyar-se la vida. Ens costa reconèixer que vam ser pobres, més pobres. Ens costa reconèixer que la nostra vida també va dependre i depén de la humanitat.

I tenir humanitat significa veure els emigrants, els refugiats: de les guerres, dels mal governs, de la misèria més absoluta, com persones. Com persones igual a nosaltres, que no tenen la sort -sí, la gran sort- de ser ciutadans del Prat. I cada dia dono gràcies de ser-ho, de viure en aquest poble.  
Aquest poble que ha crescut amb mi, amb nosaltres. Que té camins que arriben a la mar, a una platja on et pots banyar. Que té arbres, places i jardins. Que té una magnífica biblioteca i que, per fi -ben aviat, sisplau- tindrà un magnífic teatre.


En fi, no sé si això és un Pregó de Festa Major, potser no, segurament no ho és. Però resulta que aquest any la Festa Major és diferent, hi ha novetats. Aquest any s‘ha colat un acte no previst, un acte que pot acabar sent un castell de focs espectacular, no crec que hi hagi coincidit mai amb la nostra Festa una cosa així. Aquest diumenge hi ha Eleccions al Parlament de Catalunya. Unes Eleccions força especials.

I per aquest motiu, ara em toca dir una altra paraula que, malauradament, tampoc no està de moda: Confiança.

És bonic tenir confiança, tranquil.litza, ajuda a viure. Poder confiar en els nostres pares, els nostres amics, les nostres parelles, els nostres fills, els nostres veïns. Això és bonic, oi? Molt bonic.

Poder confiar en la justicia, la banca, la política. També seria bonic, oi? Molt bonic. Però ara, s’ha convertit en una cosa molt complicada. Gairebé impossible.

Perquè, redéu, cada cop ens ho posen més difícil.

No fa gaire vaig escoltar una frase que em va fer gràcia: “Si dónes a un home una pistola acabarà robant un banc; si dónes a un home un banc acabarà robant tothom”.

I la veritat és que tots hem acabat desconfiant de tot. I això no és bo, ni saludable, ni s’ha arregla d’un dia per un altre. I tal i com van les coses, em sembla que ens costarà molt recuperar la confiança perduda.

Però, en aquestes Eleccions -que tots sabem que són molt especials-, malgrat la desconfiança o precisament per això, seria bonic que tots anéssim a votar. Sí. Aquest cop no ens podem queixar, hi ha per triar i remenar. El problema és: però a qui, eh? A qui? Doncs, potser, a qui més confiança ens doni o, si més no, a qui menys ràbia ens faci.

Bé, ara no cal capficar-se, eh? Ara no toca.

Perquè l’espectacle ha de continuar. Així doncs: balleu, canteu, jugueu, mengeu, bebeu, no us enfadeu, feu l’amor més d’un cop al dia si podeu i, sobretot, rieu, rieu, rieu molt, que la vida són dos dies.

Ho sé, al final no m’ha sortit un Pregó gaire “happy”, però és el que hi ha. Et tot cas, moltes gràcies per la vostra confiança. Gràcies.

I com es diu al món del teatre: Molta Merda a Tothom!!!

VISCA LA FESTA MAJOR!!!


Aquí podeu escoltar el pregó sencer: 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada