Un apunt històric

Joan Amades, el gran estudiós de les festes i tradicions catalanes explica a la seva obra imprescindible, El costumari català, que les festes majors són comunes al conjunt de pobles europeus i que tenen una essència i un origen comú, encara que difereixin en els detalls. Aquest origen s'ha de buscar en les creences primitives a l'entorn de l'existència de divinitats o genis, que són els posseïdors dels fruits de la terra. Les persones organitzen celebracions festives per gaudir dels seus favors i per agrair les collites.

La Festa Major del Prat té el seu origen en aquesta tradició comuna, que arrenca de les creences relacionades amb la fertilitat de la terra i l’agricultura, creences molt antigues i que, amb l’extensió del cristianisme, es vinculen amb alguna figura del santoral. En el nostre cas, aquestes figures religioses van ser Sant Pere i Sant Pau, patrons de la incipient vila del Prat i a qui es va dedicar el temple parroquial, un cop obtinguda la independència religiosa de Sant Boi, l’any 1544.

Ben aviat, però, la població del Prat, afectada per febres i malures degudes a la insalubritat general, va buscar l'ajut diví per fer front als seus mals i es va posar sota la protecció de dos sants metges, els germans Cosme i Damià, copatrons oficials des del 1560.

Aquesta doble protecció, de quatre personatges del santoral catòlic, és a l'origen de la confusió de molts pratencs i pratenques sobre qui són els patrons de la ciutat, dubte que s'ha plantejat, sobretot, a l'hora de fer més d'un treball escolar.

Des del segle XVI, la Festa Major se celebrava al juny, coincidint amb la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, tot i que l'església celebrava amb igual solemnitat la diada dels copatrons, el 26 de setembre.

Aquell Prat, i va seguir així durant molt de temps, centrava la seva activitat econòmica en l’agricultura cerealista. Els jornalers es queixaven que l'acumulació de feines a finals de juny, els impedia anar als oficis religiosos...i a gaudir de la festa! És per això que, poc a poc la festivitat del setembre, la dels copatrons, va anar adquirint més relleu, fins al punt que, tal i com expliquen en les seves obres Andreu de Palma i Jaume Codina, l'any 1830, les dues se celebraven amb la mateixa intensitat per, a partir d’aquella data, guanyar protagonisme la de Sant Cosme i Sant Damià.

Les celebracions consistien en l'ofici religiós, balls, jocs i curses. L'ofici religiós principal era solemne, amb el temple engalanat i l'assistència del consistori. Els jocs, dedicats a la canalla, eren els tradicionals: curses de sacs, cucanyes, trencar l’olla... Les curses amb més acceptació eren les que es feien a cavall, encara que també n'hi havia de velocitat.

Els actes més esperats eren els balls. Primer se celebraven a l'aire lliure, a la plaça o, en alguna ocasió, en alguna era propera. Al llarg del segle XIX, moltes d'aquestes activitats lúdiques, en el marc de la Festa Major o d'altres celebracions, sorgien de grups de joves que prenien la iniciativa de l'organització. Així, poc a poc van començar a impulsat els envelats –una mena de grans carpes, per a qui no els ha vist mai- per hostatjar els balls i que es convertirien en una de les imatges més emblemàtiques de les Festes majors.

Per a la Festa Major s'imposà el costum d'estrenar vestits, joies o complements així com de refer matalassos, emblanquinar i pintar les cases. Aquest costum, pel que fa a la indumentària, adquirí quasi un nivell de competència quan calia impressionar en els balls de nit.

A poc a poc, el Prat, seguint una dinàmica general, tendeix a la privatització dels espais d’oci: abandona l'espai públic i es tanca en cafès, penyes i associacions de tota mena. Al Prat, les primeres celebracions d'aquest tipus es feien a la Sala d'en Bou (a la plaça de la Vila, davant de l'Ajuntament) o a la Sala La Moderna (l'antecessora del Modern). Poc a poc, a mesura que anaven naixent entitats, aquestes concentraven les seves activitats més destacades per a la Festa Major i així anava guanyant en varietat i qualitat d’oferta. L'Artesà, l'Autonomista, Lo Llobregat, Les Flors ...competien entre elles per aconseguir fer l'acte més lluït.

L'esport no es quedava enrere i els equips locals organitzaven partits especials de Festa Major. El 1906 se celebrà una primera cursa ciclista que, tot iniciant una tradició que ha arribat als nostres dies, substituïa les antigues curses de cavalls. Fins a la Guerra Civil, fins i tot l'aviació participava de la Festa amb l'execució de vols acrobàtics sobre la ciutat.

Un element tradicional de les Festes Majors són els gegants. Les referències històriques de la presència de gegants a la nostra ciutat es remunten a l’any 1925 i, des d'aquest any, seran un element habitual. En aquells primers anys, els gegants es llogaven i no serà fins l'any 1954, quan l'Ajuntament acordà la compra d'una parella de gegants per al municipi, els que seran batejats com a Rotllà i Griselda.

Durant la postguerra, les entitats que van aconseguir tornar a funcionar, seguien tenint un paper destacat, tot i que, poc a poc, l'Ajuntament anava assumint més protagonisme. Els balls, a l'Artesà o a la Cervantes, seguien sent un referent ciutadà. El 1943 s'inicià la Xarxa d'altaveus, una experiència original que encara avui continua de la mà d'Amics d'El Prat.

Des del retorn dels ajuntaments democràtics, l'Ajuntament actua com a principal promotor de la Festa Major, en especial a causa dels alts costos econòmics de moltes activitats. Malgrat això, la Festa Major és tot un símbol d'implicació i participació. El conjunt de la ciutat viu i gaudeix de la festa, però són molts i moltes els que ho fan a través d'entitats que donen vida a alguns dels actes més singulars i populars.


Marga Gómez

Directora Arxiu Municipal del Prat de Llobregat